diumenge, 16 d’octubre de 2016

RELATS CONJUNTS: Diluvi

 La nostra aportació als Relats Conjunts:





Quan Deu va encarregar la construcció d'una arca, a Noè ja li va semblar una feina molt costeruda. I tant que ho va ser! Cada dia es meravellava de la que la nau aguantés el xàfec. Un miracle. 
Buscar els animals per omplir-la tampoc va ser gens fàcil, va enviar a la família a cercar-los arreu i en van reunir un bon grapat. Alguns no els van poder localitzar, els unicorns per exemple, que són bestioles tímides i esquerpes i costen molt de trobar.
Tot això va ser un esforç sobrehumà, sort que Jahvè els protegia. Quan va començar a ploure van lloar-lo de tot cor i es van sentir privilegiats per estar sants i estalvis dins l'arca, més quan van contemplar com s'ofegaven tots els veïns i el bestiar. Feia compasió veure'ls!
Ara després de tants dies de ploure sense parar ja no estava tan segur de que estar dins l'arca fos un privilegi. Els fills no paraven de rondinar, en Sem es queixava de que Gafet gandulejava i Cam s'exclamava de que sempre li toques a ell recollir els excrements de les besties. Les nores s'estaven barallant contínuament per qualsevol bajanada. La seva esposa mirava de posar pau, però fins i tot ella a vegades perdia la paciència, doncs la humitat li estava destrossant els ossos.
D'aigua no en faltava, però el menjar començava a escassejar... I els animals carnívors ja començaven a mirar-se als que mengen herba amb ulls goluts.

Noè, ple de fe, però desbordat per la situació pregava cada nit a Jahvè,  demanant-li que aturés aquell devessall d'aigua. Ja durava vint-i-vuit dies i no es veia capaç d'aguantar una setmana més... Era massa responsabilitat. Pobre Noè. El futur de la humanitat estava a les seves mans!
                                                                                                               :(

12 comentaris:

  1. Tot plegat devia ser molt dur. La humanitat ha continuat. Potser si som tots descendents d'aquesta família de Noé, és per això que estem tan tarats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un fet traumàtic de tanta transcendència s'arrossega de generació en generació, està comprobat.
      ;-)

      Elimina
  2. El que feia insuportable aquell viatge eren precisament els altres humans que l'acompanyaven. I és que els humans no en sabem d'estar-nos quiets i no barallar-nos entre nosaltres... i mai acaba bé la cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La convivència és moooolt dificil, imaginat-ho doncs en unes circumstancies tan extremes. Si arriba a durar 41 dies potser la humanitat s'hagues extingit...

      Elimina
  3. No m'estranya que finalment Noé es consolés amb la beguda. I no d'aigua precisament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, ja veus que és el primer que va fer tant punt va veure el colomí!

      Elimina
  4. Molt ben inspirat! Els teus escrits se salven entre les aigües per la seva qualitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha inspirat una mica -bastant- el Noè de Pere Quart. Amb una imatge tan dramàtica només en venien al cap tragèdies.
      Gracies, Helena, ja saps que valoro molt la teva opinió.

      Elimina
  5. si Noé veiés en què ens hem convertit....ell mateix hauria enfonsat la barca

    ResponElimina
    Respostes
    1. En món -els homes- sempre ha funcionat malament, per això el diluvi exterminador. Però com tu dius, Joan, no hem millorat gaire des de aleshores.

      Elimina
  6. Aquest Gran Hermano tenia difícil solució, i amb excrements i tot, només haguessin faltat els unicorns!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha coses que ja comencen amb mal peu. No et dic res si les has d'aguantar quaranta dies!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...