"UNA MARE PLANXA UNA CAMISA AL SEU FILL PER UNA ENTREVISTA DE FEINA" de David Jou

L'amor d'una mare sempre acompanya a un fill, en qualsevol circumstancia, a qualsevol edat, per damunt de tot. El poema de David Jou, una bella metàfora.

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d'ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d'ella
la meva presència l'hagués d'acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
—que, ben mirat, no sé quins són—.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n'adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d'allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
—tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d'amor, d'ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva—.

                                                          David Jou

RELATS CONJUNTS: El succedani

La nostra aportació a Relats Conjunts.

A mi no m'agrada el salep, gens ni mica, fins i tot em fa fàstic la seva textura, que trobo llefiscosa i desagradable, però cada dia faig parada i fonda davant la botiga d'en Cahil. És un lloc de reunió on es comenten totes les xafarderies del barri i jo, que sóc tafanera, em distrec molt.

Diuen que les dones som xerraires, i és cert, però els homes potser ho són més. En Murat sap vida i miracles de tots el veïns i ho explica tot amb un luxe de detalls que penso que se'ls inventa, perquè hi ha coses que és impossible que les sàpiga, però ho diu tot amb molta gràcia i ens fa riure força.  Un altre del habituals és l'Abi, ell no és tan bocamoll com en Murat, però és molt saberut i llegit i sempre ens fa uns relats  d'històries interessants i instructives, que escoltem en absolut silenci.

Les dones escoltem més que xarrem, i si ho fem és entre nosaltres, coses intimes que no ens interessa que els homes escoltin: les picabaralles de l'Havva amb la seva nora, les petites variacions que fem de les receptes tradicionals, les vegades que el marit de la Belma ha arribat aquesta setmana una mica més alegre del que és convenient.

Així entre glop i glop del repulsiu salep m'assabento de les novetats i passo cada tarda una estona distreta. I així ho seguiré fent fins que m'instal·lin d'una remaleïda vegada la fibra òptica i pugui veure la televisió en condicions i  fer servir l'internet sense que se'm pengi l'ordinador cada dos per tres.

                                                                                                           ;-) 

EL SETÈ CONTINENT

                                                                                                 

Ara ningú regala bosses de plàstic, ara les cobren. Aquest és una tímida iniciativa, entre d'altres espero que més efectives, per acabar un problema de proporcions gegantines, i no és una exageració: el sèptim continent és una illa diuen que de més de 3 milions de kilòmetres quadrats de superfície  a la deriva pel mar Pacífic formada per plàstics i deixalles. Plàstic i deixalles que trigaran un munt d'anys a desaparèixer i que contaminen les aigües i destrueixen la flora i la fauna marina. Hi ha imatges molt més colpidores que aquesta pobre tortuga atrapada per un plàstic.

He observat fent cua a les caixes que quan al client li ofereixen una bossa la majoria de vegades accepta. Per comoditat o desídia poca gent en porta  i paga els cèntims d'euro que li demanen per una bossa que contamina igualment.
Penso que poc guanyarem amb aquesta "solució", que l'illa seguirà creixent i perjudicant el medi ambient. La gent no és conscient del problema que nosaltres mateixos estem generant? Evidentment molts no. Com els que neguen el canvi climàtic o no veuen la necessitat de reciclar.

Crec que les bosses que es cobren haurien de ser d'un material biodegradable, encara que fossin més cares. Potser si enlloc de 2 cèntims en demanessin 10 la gent s'ho pensaria, encara que ho dubto, però si acabava al mar no trigaria tants anys en desaparèixer i tots hi guanyaríem.

         Jo ho tinc molt clar i vaig preparada per no pagar ni contaminar.