diumenge, 9 de juliol de 2017

Passejant per Barcelona: UNA DEESSA CENSURADA

Des que m'he fet càrrec d'organitzar les rutes literàries del Grup d'opinió Àmfora,  associació a la que pertanyo, trobo pel carrer o descobreixo googlejant petites anècdotes, fets intranscendents, curiositats que comparteixo i que espero us facin somriure.




Passejant per la Gran Via, enfront mateix de l’antic Hotel Ritz, podem trobar una font purament ornamental coronada per una figura fent equilibris damunt del pedestal on reposa. És la mitològica deessa romana Diana.
Nascuda poc abans que el seu germà bessó Apol·lo, Diana era filla de Júpiter i Latona. Sent testimoni dels dolors del part de la seva mare, va demanar i va obtenir del seu pare la gràcia de guardar perpètua virginitat, com la seva germana Minerva. Per aquesta raó aquestes dues deesses van rebre el nom de «verges blanques».
El mateix Júpiter la va armar amb arc i fletxes i la va fer reina dels boscos. Li va donar com comitiva un nombrós grup de belles nimfes que havien de fer vots de castedat, i amb qui es dedicava a la caça, la seva ocupació favorita. Diana era protectora dels boscos i les collites però era severa, cruel i venjativa, qui l’ofenia patiria de segur la seva ira. 

L’autor és el barceloní Venanci Vallmitjana, un escultor de renom format en la prestigiosa Escola de la Llotja. Ell és l’autor de moltes de les estàtues que podem veure al parc de la Ciutadella o a la plaça Catalunya. Quan en 1898 va presentar el projecte de la font va concebre la figura completament nua. Perquè dons ara la veiem amb una pudorosa túnica que tapa les parts més intimes de la seva anatomia? Doncs per què quan es va decidir tirar endavant el projecte, l’any 1913, estava en el poder un govern conservador amb una majoria absoluta, el qual vetllant per la moral i les bones costums va decidir presentar-la decorosament abillada.
Un fet semblant va passar a Mèxic amb “La flechadora de estrellas” estàtua  de bronze, obra de Fernando Olagibel inaugurada el 1942 i a qui la Lliga de la Decència va obligar a posar unes calces de malla que va “lluir” fins al 1968, quan amb motiu de les Olimpíades es va restituir a la deessa la nuesa amb la que fou concebuda.
Les ciutats estan plenes de curiositats i anècdotes, a cada racó trobem una història.



                                                La deessa sense calces.


10 comentaris:

  1. Ben curiós, sí! I a més quina putada per l'autor. Si ja deu ser molt difícil modelar un cos femení amb aquesta cura, posar-li un vestit de pedra que sigui creïble encara deu ser més complicat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni m'imagino la feinada d'un escultor! Per això els bons son d'admirar, són grans artistes. Perquè després vinguin els puritans a posar pegues a una obra d'art!

      Elimina
  2. M'embaladeixen les escultures on representen la bellesa femenina. I la masculina si convé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha de bellíssimes pels carrers, el cos humà pot ser molt bonic. Clar que passem tan accelerants que ni ens hi fixem. Una llàstima!

      Elimina
  3. Segur que cada estàtua que trobem pels carrers, té alguna història més o menys curiosa...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ciutats estan plenes d'històries, de curiositats, d'anècdotes. Ara que busco llocs i recons per les rutes no paro de descobrir coses. I m'encanta, sóc tafanera, jo.

      Elimina
  4. Davant el dubte.....sempre sense calces

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, i tant! Sobre tot ara, a l'estiu, que sempre s'agraeix una bona ventilació.
      ;-)

      Elimina
  5. Jo com que miro massa el terra em solc perdre moltes coses curioses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur, perquè n'hi ha moltes. Jo, ara que les busco, no paro de descobrir-ne. Clar que internet ajuda molt també.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...