dimarts, 31 de maig del 2016

PETGES A L'OMBRA





Em pregunto
si amb la teva mà tancaràs la porta.
Em pregunto
si també fas trampa quan juguem a escacs.

La fruita podrida cau feixuga a terra
i fins les formigues hi passen de llarg.
Hi ha un cercle viciós de petges a l'ombra
que dibuixa a la sorra un error o un fracàs.

Les flors preferides son les més efímeres
i ningú no plora pel sol quan se'n va
Jo m'he quedat quieta, tot mirant la porta,
la vida continua, res no s'ha aturat.

L' arbre regalima resina olorosa,
i se'n van al sud els ocells de pas.
Ja m'és ben igual si tanques o obres
l'únic que demano és que em deixis marxar.

                                     Glòria 
                                                            

dijous, 26 de maig del 2016

UN VEL DE MARBRE

Hi ha moltes coses que no entenc o que em sorprenen. Una d'elles és aquesta sensació de transparència que saben donar els artistes a un material tan sòlid i dur. Escultures que han de "buidar" d'un bloc de marbre...



    Sorprenent!




Aquí, si teniu curiositat i temps, ho explica força bé!


                                       


Uns artistes, sens dubte. Molt d'art i molta paciència.

                                                                                                                                                                                   :-O



divendres, 20 de maig del 2016

RELATS CONJUNTS: Entre núvols

La nostra participació a Relats conjunts



L'Ascensió, Sió per la família, passava totes les estones que el temps ho permetia al balcó que donava a la plaça, res li resultava més plaent que contemplar els núvols. La fascinava com es transformaven, com s'estiraven o recollien adoptant formes contínuament canviants. Això l'entretenia més que mirar la televisió. De fet a la tele només mirava el resum de les noticies i -això sempre- la informació meteorològica. Fruit d'aquesta assiduïtat coneixia perfectament el nom i cognoms de tots el núvols que voltaven per el cel, les dites populars sobre ells i la vida i miracles dels meteoròlegs dels canals que ella freqüentava.  
Cada dijous rebia la visita del seu nebot, en Fèlix, de fet ells dos eren els únics supervivents d'una família que mai va ser llarga ni longeva. Els dijous la Sió preparava un dinar exquisit que compartien així com una llarga sobretaula. Estaven a gust junts. S'estimaven.
En Fèlix era pilot d'avionetes i la tieta en més d'una ocasió li havia insinuat tímidament que li agradaria molt un dia volar amb ell, veure de prop aquests meravellosos núvols, passejar entre ells, sobrevolar-los. 

- I tant, tieta! Qualsevol dia et portaré a donar un tomb per les altures.

Però aquest dia qualsevol no arribava mai. 

Un dijous en Fèlix va arribar amb gana, intentant endevinar amb quina menja exquisida el sorprendria la tieta. Sorprès va quedar en veure que ni la taula estava parada ni la tieta l'havia sortit a rebre amb l'alegria habitual. La va trobar asseguda al balcó, amb el cap recolzat a la paret i els ulls entreoberts. Estava morta.
Després de les gestions burocràtiques, que van ser poques, perquè ella era una dona endreçada i tot ho tenia previst, va notar un gran buit al cor i molt mala consciencia. Una sola cosa que ella li havia demanat, un passeig entre  els núvols, i ell no l'havia complagut.
Va pensar compensar-la escampant les seves cendres des de l'avioneta, que volessin entre mig dels cúmuls i els cirrus. Però va trobar que era una solució poc higiènica i contaminant,  coses que horroritzaven a la tieta. I de ben segur estava prohibit.
Un matí assolellat amb un cel intensament blau en Fèlix va sortir a solcar l'espai amb la seva avioneta. Va escriure en aquell cel radiant una sola paraula: 
                                                                SIÓ

de manera molt polida, amb el punt ben rodonet damunt la i i l'accent convenient sobre l'ó. Al costat va dibuixar-hi un cor. Tot va restar estàtic al cel uns breus instants i després és va anar destriant en petits nuvolets allargats i flonjos com plomes.  

Les cendres les va escampar d'amagatotis en el petit bosquet que hi ha darrera de l'aparcament de l'Observatori Fabra. Allí hi ha la millor vista per contemplar el cel de Barcelona i és un lloc que solen freqüentar els meteoròlegs que tant agradaven a la tieta. 

El cel era solcat per uns elegants cirrus fibrats rogencs. Cel rogent... Ell no sabia si portaven pluja, aquestes coses les sabia la tieta, però dels ulls d'en Fèlix ja havien començat a caure gotes.                                                                                                

dimarts, 17 de maig del 2016

"UN APUNT DES DEL SILENCI" de Lola Hosta

Lola Hosta ens ha fet arribar aquest poema per compartir-lo amb tots vosaltres. Penso que us agradarà, com m'ha agradat a mi.
Gràcies, Lola!




Mes enllà del silenci,
escolto la remor de la tempesta.
Les nuvolades acaronen els pensaments difusos en l'espai protector.
Oh cel!!!
Oh infinit indulgent!!
Sentits ocults percebent la immensitat de l'univers amb inconsciència,
la no permanència...a vegades...
no sempre....incertesa....
...hàbits que ens tenen presoners.
esquemes trencats i estructures enfonsades.
Ara,
sense límits ni fronteres.
...emergint la creativitat
des d'aquest espai buit, del no res.
Intuint la veritat i la realitat oculta
que des dels nostres ulls de comprensió i amor
esdevé per tots igual.
Escolto als altres,
el brogit de la vida que va serpentejant,
confluint en el camí.
Escolto el cos quan parla
i el silenci de la tempesta
quan abraça.
Des del cor.
Escolto més enllà de la mirada.

                           Lola Hosta
 

dimecres, 11 de maig del 2016

"L'ESTRELLA" d'Olga Xirinacs

Vull afegir-me al merescut homenatge que el blogaires reten a l'Olga Xirinacs amb un poema -deliciós- que recitava la meva neta de menuda.





L'estrella es mirava
a l'aigua del mar,
onades de plata
la feien ballar.

Un vespre va caure
i al fons se'n va anar
perquè la cridava
l'estrella de mar
.

            Olga Xirinacs 


dilluns, 9 de maig del 2016

AMISTAT INCONDICIONAL

Possiblement ja l'haureu vist, però és tan tendre...a mi sempre em fa somriure. 




Ens demostra que amb l'amistat i la lleialtat es poden resoldre situacions difícils.   
                                                       :-)

dimecres, 4 de maig del 2016

PASSEJADA LUL·LIANA


 
Dissabte 7 de maig farem una passejada pels carrers de Sants llegint textos de Llull. Si el temps ens acompanya penso que pot ser una manera de passar el matí molt agradable.  Us esperem a les 10 a les Cotxeres de Sants, anirem xino-xano a la Biblioteca del Vapor Vells i tot passejant arribarem a la Sala Nova de Sant Medir.
 
   Aquí trobareu més informació de l'activitat. Animeu-vos!

I per acabar un poema que vaig escriure per les Itineràncies:

    
En delitós recer el meu amat reposa;
a l'alba hi canten el aucells.
Son cant desperta la gaubança.
-Amor ens dóna vida,
les belles aus refilen 
 mes jo d’amor moro per ell.
 ***


Us esperem a la passejada!  

                        Finalment s'ha suspès per motius obvis: plovia!

Però s'ha programat pel 18 de juny.
 

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...