Aquest és un poema escrit per Paco Pascual, un bon company de les tertúlies poètiques. És una poesia molt tendre, que evoca una època que va ser també la meva i la de molts, un temps de racionaments i restriccions no tan llunyà com sembla...
Quan jo era petit
el cel era gris
el sol s'enfosquia
i la lluna fugia
per no veure res.
Quan jo era petit
i es feis de nit
el cel s'omplia
d'infinitat d'estels
per treure neguit
Quan jo era petit
quin fred que feia
Penellons als dits
i per fer-se gran
pa amb sucre i vi.
Quan jo era petit
llet en pols
portada d'Argentina
farinetes a la panxa
i tothom a dormir
Quan jo era petit
càntirs i porrons
carros i tramvies
Els homes a la feina
Les dones a la cuina
Quan jo era petit
i feia bon temps
anàvem als tres pins
a saltar a la corda
I la bota prenyada de vi
Quan jo era petit
i arribava el Nadal
pollastre, cava i torrons
La panxa ben plena
Quina gran il·lusió
Quan jo era petit
la nostra llengua
amagada en un calaix
pobra d'ella que sortís
dons la volien matar
Quan jo era petit
res de res de català
Com a molt la llengua de París
La resta tot en castellà
per força l'havíem d'estudiar
Ara que sóc gran
hem anat avançant
Ens van voler ofegar
Hem de portar barretina
que és la nostra identitat
Quan jo era petit
Quantes coses em queden
dintre del tinter
per poder contar
Paco Pascual
Gracies, Paco. El teu poema em porta molts records.
ResponElimina