Una vivència que el Joan comparteix amb nosaltres. La seva primera escalada.
Un matí boirós i fresc d’octubre al Sot del Bac.
Un matí boirós i fresc d’octubre al Sot del Bac.
Als meus peus la corda i els mosquetons esperant.
Quatre amics, mans a la butxaca de l’anorac negre, admiren l'altiu tap de pedra coronat amb matolls i argolla de ferro.
La por, companya amiga, em fa comentar:
“Per ser la primera escalada... Pau tu què faràs?
Decidit em contesta. “Jo he vingut fins aquí per pujar!"
L’empenta de l’altre em convenç i jo també hi pujo.
Al llarg de la vida m’he adonat que, les primeres vegades sovint necessites algú que digui:
“He vingut fins aquí per pujar”.
Joan Bernadas
Publicat al 08.05.11
Una bona empenta al moment oportú, sempre s'agraeix...
ResponEliminaApa, amunt!
Si, hi ha vegades que un està indecís, dubtós...fa falta una empenta. I un amic que ens la doni! :)
EliminaUn cop allà, no hi ha volta enrere. Decisió, i un somriure de coratge.
ResponEliminaAmunt i crits! :D
Elimina