dimarts, 31 de maig del 2011

*"LOS ANGELES Y LOS POETAS" (y 2)


Poeta con alas al viento,
descifra sus mensajes al azar,
lee en sus sentimientos,
El camino, el amor, la verdad.

Y quise abrir suavemente mis ojos,
y me puse a imaginar,
que los ángeles y los poetas,
componían sin cesar.

Que estaban entrelazados,
entre el cielo y más allá del mar,
y que su melodía sonaba muy alta,
para así poder crear.

Componían un mensaje conjunto,
lleno de amor y de paz,
brillaban en este planeta,
fulminando así la oscuridad.

Vosotros, amigos poetas,
vuestras palabras debéis alzar,
sin miedo a la fuerza del viento,
ni al rugido del mar.
                   
                       Rosa Maria Vargas

dilluns, 30 de maig del 2011

" PER SENTIR..."


Per sentir la immensitat
                  tinc el mar al meu costat
Per canviar de dimensió
                  tinc el miracle del so
Per timó que em marca el rumb
                  tinc la rauxa i tinc el cor
Per quan bufi el vent del nord
                  tinc el seny i la raó
Per sentir la gratitud
                   tinc les mans,la pell i els ulls

I si no reconec la immensitat
                   o perdo la dimensió
o el timó que em marca el rumb
                   i si em gela el vent del nord
i no entenc la gratitud …
                   si et tinc a tu
llavors , en tu ho tinc tot

                        Eva Moreno


diumenge, 29 de maig del 2011

LA LLEBRE I LA TORTUGA Faula actualitzada

 

El bosc estava d'allò més animat. Eren les festes de la tardor i es celebrava la cursa de velocitat. Com cada any la llebre, un mascle musculat i presumit, al que anomenaven LLAMP per la seva rapidesa, era el favorit i com cada any va costar de trobar qui volgués competir amb ell. Estava cantat qui guanyaria. Sempre era ell qui s'enduia el premi. I a ningú no li agrada quedar derrotat i en ridícul

A la fi va ser la tortuga la que es va apuntar per competir per tres motius: ningú esperava que guanyés, per tant ningú se'n riuria, el premi (més que hipotètic) era apetitós – una panera de verdures selectes a escollir- i la carrera era Benèfica.

La cursa va començar i tothom sap com va anar la cosa:
La tortuga xino-xano, amb un ritme sostingut, va enfilar la pujada.
La llebre va fer un esprint espectacular fins a perdre's de vista....i ja ho sabeu. 

Primer va parar per firmar uns autògrafs a uns llebretons fans seus, després unes conilletes del Play Boy que es volien retratar amb ell, mes tard una canya amb els companys... Tot plegat que quan va arribar a la Meta la tortuga ja l'estava travessant.Tothom va quedar molt sorprès, ningú s'ho esperava. La tortuga i la llebre menys que ningú.

La tortuga, que era molt filosòfica, ho va acceptar amb molta filosofia. Va triar de premi una panera amb enciams de varies classes i uns tomàquets raff que la tornaven boja. I després es va encofurnar al seu racó per hivernar fins que l'instint l'avisés de que ja venia la primavera.

En Llamp estava desesperat. Quin ridícul! Era la riota de tothom. Es va refugiar en un cau amb una depressió de cavall.

Sort de la seva promesa, una femella molt espavilada. Va anar a trobar-lo a on s'havia amagat i el va animar i aconsellar de tal manera que l'animal va reviscolar i amb l'assessorament de la xicota va escriure un llibre d'auto- ajuda que va titular “Aprendre del fracàs: 20 maneres de positivar les derrotes” . Va ser un bestseller que al cap de poc es va traduir al anglès amb el títol “Overcoming Failure”. Ja l'han reeditat 3 vegades. Van guanyar duros a cabassos.

La llebre va continuar igual de presumida, però ja no ha tornat a participar en més curses. 
 
La "Moraleja"- Trieu: La constància és una virtut cabdal, amb la que tot s'aconsegueix. 
 
         o bé : Els llibres d'auto- ajuda van molt bé... sobretot pels qui els escriuen.
                  
                                                                   
                                                                 Glòria
                                                    

dissabte, 28 de maig del 2011

*ESPACIO

Ahora que te has ido tengo más espacio.
En una repisa del cuarto de baño,
junto al cepillo de dientes,
ahora solitario,
he puesto el colutorio
que nunca he sabido en donde guardarlo.

Y voy a exhibir, 
en la estanteria que tú has desnudado,
fetiches y amuletos
que tengo olvidados en algún armario:
El peluche de mi aniversario.
Un gorro de bruja y otro de payaso.
Un liguero rojo, de algún fin de año.
La foto del dia que nos presentaron.
Arena de playa.
Piedras de colores de varios tamaños...
El corazón roto mejor es tirarlo.

                      Glòria

divendres, 27 de maig del 2011

*"POR LOS CAMINOS DEL ALMA"


Aquí hallarás un corazón abierto
invitándote a seguirle en su camino
sabiendo que es el tuyo...su destino
para poner en él su sentimiento.

Siente la emoción de la ternura,
siente la impotencia del lamento,
siente como el mar escupe el viento
cuando busca en sus entrañas la cordura.

Busca en las flores la calma,
busca la brisa en el viento
y el sentimiento en el alma.
Busca la luz en el alba.

Y sígueme mundo adentro
por los caminos del alma...
                                               
                                                Nicanor López

dimecres, 25 de maig del 2011

"EL FUTUR"



El que ha de ser serà, aquesta és la sentència que visc.
El futur, miratge  invisible, amaga la resposta
de les incògnites brutals que sacsegen la meva ànima.
Perquè és d’això que parlo, de l’ànima.
Si no en tinc, solucionat; fatalisme és la paraula.
Si hi ha un després i algú m’estima infinitament
per què he de demanar que el que està designat canviï?
Gent de pensament clar ho han intentat i res han aclarit.
El que ha ser serà, aquesta és la sentencia 
contra la que em rebel·lo                                              
                             Joan Bernadas

dimarts, 24 de maig del 2011

*"LOS ÁNGELES Y LOS POETAS" (1)



Soñé que me susurraban,
escuché música celestial,
percibí que me enviaban,
un alegre poema musical.

Eran querubines traviesos,
con ganas de celebrar,
la inspiración de su alma,
con un tono angelical.

Y al compás de una guitarra,
y como fondo la mar,
escuche cánticos de gloria,
bellas estrofas para soñar.
y un guiño desde una nube,
lanzándome estaban ya.

Poeta con alas al viento,
descifra sus mensajes al azar,
lee en sus sentimientos,
El camino, el amor, la verdad.

Y quise abrir suavemente mis ojos,
y me puse a imaginar,
que los ángeles y los poetas,
componían sin cesar.

Que estaban entrelazados,
entre el cielo y más allá del mar,
y que su melodía sonaba muy alta,
para así poder crear.

Componían un mensaje conjunto,
lleno de amor y de paz,
brillaban en este planeta,
fulminando así la oscuridad.

Vosotros, amigos poetas,
vuestras palabras debéis alzar,
sin miedo a la fuerza del viento,
ni al rugido del mar.

                       Rosa Maria Vargas


dilluns, 23 de maig del 2011

"EL PA ENS VE REPARTIT EN PARTS IGUALS"




EL PA ENS VE REPARTIT A PARTS IGUALS
Jo vinc d’haver desembeinat l’espasa
Aferro el pom candent de l’arma blanca

L’AIGUA ES FA SEMPRE EQUITATIVA A TOTS
Jo camino el fil agut i tallant
Jo cerco l’equilibri de la fulla

TOT EL QUE ES MOU AVANÇA I TANCA CICLES
De sobte estic en la punta d’acer
Sóc el tret i la carn del paredó

Puc sentir en l’espatlla tots dos dolors

            Eva Moreno 



diumenge, 22 de maig del 2011

*RUMORES DE LA CALETA


            
-1-
Rumor del aire que peina
las olas con una cresta
las empuja suavemente
y las tiende en la caleta.
Rumores; el de las olas
que tejen sobre la arena
blanco encaje de bolillos
como adornos de peineta.
Y entre medio de las rocas
el agua caracolea...
Hasta el sol de complacido
desparrama su melena
haciendo que brillen más
agua, espuma y arena...
Y mientras el viento trae
rumores de la caleta...
 
-2-
Allá en el fondo del mar
diligentes las estrellas
van a decirle a su rey
que se escapó una sirena.
Neptuno, raudo organiza
una patrulla de alerta.
E hipocampos a que oteen
por las grutas y las cuevas.
Las anémonas cautivas
maliciosas cuchichean
y todas creen saber
en donde está la sirena.
Unas dicen que se fué
con un esbelto delfín
que hace tiempo la corteja.
Se persiguen, nadan juntos,
se zambullen, coquetean
y él le regaló un collar
hecho con algas y perlas.

Otras dicen que ella está
con el marinero rubio
que de su barca la observa,
le canta lindas canciones
en las que su amor la expresa.
Y cuando se hace a la mar
a su adorada le entrega
frescas diademas, trenzadas
con francesillas y hiedra.


-3-
Ajena a todo esto está
la hermosa niña-sirena
peinando sus finos rizos
en la cala recoleta
y va adornando sus bucles
con corales y madréporas.
Y mientras la brisa mece
rumores de la caleta...
                 
           Glòria           



dissabte, 21 de maig del 2011

*"LA ÚLTIMA FANTASIA"


Fué mi pensamiento un dia
que jugando a ser poeta
le preguntó a mi alma inquieta:
-¿También la muerte es poesía?
Mi alma le repondia
aun que ignorante del tema:
"Es el último poema 
que sale del corazón,
es su última ilusión,
su última fantasia"...
      
                  Nicanor López

dijous, 19 de maig del 2011

*"SILENCIO"



En este silencio absoluto pienso en ti,
sin sentido
retrocedo en el tiempo;
no me fije en la luna, quizas...
se alejó de nuestro encuentro.
Como tú. Escapó en aquel momento.

                  Ana Diaz Oliveras



dimecres, 18 de maig del 2011

"SORPRESES"



Un factor que fa viure atent, que manté desperta la ment.
Desvetlla els sentiments, anticipa esdeveniments.
Mou la sang, demana atenció constant,
El cervell vivifica, el cos electrifica.
Provoca exclamacions enceses, no sempre justes ni honestes.
Els conceptes trastoca,  a vegades embolica la troca.
Desvetlla hipocresies, o aclareix secrets de famílies.
Confirma sospites de gent que tot ho sap
o  lamentacions dels què no tenen res al cap.
Sorpreses i paranys. Malícies. Màscares i enganys.
Per si de cas, ves pel món vigilant comportaments
i no caiguis en  fàcils  i equívocs mals pensaments

                                             Joan Bernadas 




dimarts, 17 de maig del 2011

*"ME GUSTA LLAMARLE ÁNGEL"


¿Que es esta fueza que nace de mí y me conecta al Universo?
¿Como se llama?

¿Es la fuerza que me crea a cada minuto?
¿La que me provoca, la que me atrapa y me invade?
¿La que me alegra, la que me empuja a las profundidades?

¿Es la misma fuerza que me enamora,
que me distiende, que me protege?
Aquella que nace del corazón, del alma del mundo.

¿Que es esa fuerza que hace explosionar mi alma
como si del Big Bang se tratara
y amasa mis palabras durante mi sueño nocturno
para construir castillos llenos de poesia?

¿Somos partículas de la inspiración divina del padre
con un vestido de luz majestuoso, partes de ese universo infinito?

¿Somos partes de un orden mayor, de un cosmos
en constante fluctuación y movimiento?

¿Somos la explosión de un círculo de estrellas
en una mágica noche de sueño eterno?

Es todo tan inmenso, tan grande que no puedo comprender.
¿Quien sabe?

Dios, ecuación, partícula, infinito, luz, inspiración, universo,
idea divina o equivocación, existencia, 
leyes universales: físicas o matemáticas, tiempo, espacio.

Tantos nombres para una misma escencia de creación: el amor.

Pero a mí me gusta llamarle Ángel.
Bendita semilla de Dios.

                              Rosa Maria Vargas.







diumenge, 15 de maig del 2011

"LIVIÀNIMA" Relat breu

   Un bon matí em vaig llevar amb la sensació que em sobraven pertinències. Regirant armaris i prestatges vaig omplir totes les bosses i maletes de llibres, roba, material esportiu, electrodomèstics i tota mena d’andròmines -selectes, no us penseu- que s'acumulen al llarg de la vida.
 Ho vaig regalar tot. Amics, parents i veïns no entenien que m’havia agafat, jo tampoc.
L’endemà em vaig despertar amb una sensació de lleugeresa tan desconeguda com agradable, de sobte era com si no pesés a la vida. Pocs dies després, sense haver-ho previst, em vaig morir. Lliurat de tot el lligam material, la meva ànima no va tenir cap dificultat en ascendir a lo més sublim. És per tossuderia o per ignorància que els humans ens aferrem a la matèria com si fos l’àncora de la vida?
                                                                 
                                                               Eva Moreno 



dissabte, 14 de maig del 2011

TIENDO POEMAS AL SOL...




Tiendo poemas al sol
para que empapen su luz
y les crezcan nuevos versos.
Cuelgo estrofas de las ramas
por que copien de las aves
sus delicados arpegios.

    Y en las macetas,
    junto al romero
    planto cuartetas,
    por si les nacen
    algún soneto.

Prendo de los corazones
pequeñas rimas con sentimiento
para que latan al ritmo
de los poetas del universo
Lanzo poemas al viento:
odas, baladas, endechas,
elegias y sonetos.
para que esparzan sus versos
por el ancho firmamento.

    Y en lugar de desear
    los “Buenos dias”,
    a veces pienso,
    mejor sería desear poesía
    al mundo entero

                          Glòria



 

divendres, 13 de maig del 2011

*"LIBERTAD"




Cesa en tu vuelo, paloma
y escóndete en el trigal
que en lo alto de la loma
ya te acecha el gavilán
y son tus plumas, paloma,
nieve para el arenal.

Paloma que alzas el vuelo
con vientos de libertad
pero buscas en el suelo
la sombra del gavilán,
¿cuál será tu rumbo nuevo?
¿dónde está tu libertad?

Si te escondes en las sombras,
si no sales del trigal
mirando siempre a la loma
pendiente del gavilán,
¿qué es de tu vida, paloma,
si no tienes libertad?

Libertad, justo derecho
que fue contigo al nacer
si la sientes en tu pecho
sin que pueda florecer,
mejor morir por derecho,
que vivir muerta sin él.

              Nicanor López


dimecres, 11 de maig del 2011

"LA MARE"



Del imaginaris viatges junts, 
recordo, 
gràcies a amigues teves, 
l’anada a Manresa.
Més de dos anys no tindria.
Quanta feina,
i quin goig per a tu presumir de mi!
Quin goig per a mi presumir de tu!

                               Joan Bernadas



dimarts, 10 de maig del 2011

*"BILBAO"


Bilbao al entrar nos mostraba
como siempre la belleza de sus montes.

La bondad de vuestra alma 
y el amor con que todo estaba dispuesto,
es el sol que hoy nos alumbra
y el mismo que nos hizo olvidar
el vago recuerdo de una noche poco estrellada...

Como ladrones del tiempo
degustamos amorosamente 
los segundos que nos unieron 
con sabor a maullidos, a gastronomia,
a decisiones impensadas que nunca llegaron a ser.

Aunque no decidir en tiempo pasado,
fué lo mismo que no elegir aquella noche
la estructura de cada plato.
Fué como sentarse a una buena mesa
y sentiros con el corazón, 
comprendiendo vuestras palabras.
Y dejando que la vida fluya sin más,
como fluia aquella noche el agua de la ria:
                         MANSA Y BRILLANTE.

                                Rosa Mª Vargas



LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...